Jordi Miquel Riera

(del llatí transpectus, -us) Visió a través [d’una obertura].

En aquest projecte s’ha utilitzat una càmera estenopeica en forma de cub, manipulada de tal manera que cada un dels seus sis costats mostra sis plans diferents d’una mateixa fotografia a través de sis petits orificis. Dins la càmera s’ha introduït un cub de paper fotosensible, que queda suspès al centre de la càmera i capta la llum des de totes les bandes. El resultat és una fotografia-objecte que ofereix la visió que correspon a la part superior, la inferior i els quatre laterals.

La fotografia final mostra la totalitat del que ha succeït en un mateix lloc i en un mateix moment. D’aquesta manera, el cub es converteix en un contenidor de temps, de llum, d’experiència, perquè el paper fotogràfic amb què ha estat construït funciona com una al·legoria de l’epidermis humana, que absorbeix tots els fotons de llum que li arriben, vinguin des d’on vinguin. Així, el més important no és la perfecció de la image resultant, sinó gaudir de l’experiència amb el paisatge (urbà o natural) durant el temps d’exposició i la incògnita del resultat final.

Modus imaginis va néixer de la reflexió sobre els processos de creació artística en l’àmbit fotogràfic, de la voluntat d’explorar els límits de la representació fotogràfica i les seves possibilitats de suggestió sensitiva. En aquest sentit, Modus imaginis vol establir una comunió entre allò sonor i allò visual a partir de tres sèries fotogràfiques. Així es crea un sinestèsia mitjançant la qual s’associen vista i oïda. La primera sèrie explora les possibilitats de la fotografia per captar els sons que es troben en el nostre entorn natural, especialment els sons primigenis. La segona sèrie està formada per vuit fotogrames que són la plasmació material d’una explosió de llum i so. Finalment, la tercera sèrie pren la forma d’un pentagrama visual, ja que a través de la suggestió sensitiva les imatges es poden interpretar com si es tractés d’una melodia sonora. El negre i la foscor permeten entreveure allò que s’amaga i, alhora, deixa veure allò que es vol mostrar. El negre i la foscor han estat la nota a través de la qual s’ha afinat i desenvolupat Modus imaginis, el to de la imatge.

El cos es modifica en funció de l’entorn en què ens movem. Tota activitat física queda plasmada corporalment. Des dels orígens de la humanitat, córrer ha estat un acte de supervivència: córrer darrere l’animal que serà depredat, córrer davant l’animal depredador.

Actualment, córrer ha perdut el seu component primitiu i instintiu i s’ha convertit en un esport que, com tots els altres, incorpora un vessant d’oci. Aquest projecte fotogràfic recupera la idea que, gràcies al fet de córrer, hem arribat allà on som ara, a partir d’un aprenentatge corporal.

Partint del retorn al orígens que comporta la connexió amb la natura, el projecte “La memòria del cos” plasma el paisatge recorregut a través del mateix cos del corredor. L’objectiu del projecte, per tant, és fer evident que el cos té memòria i que aprèn de les experiències físiques que es converteixen en habituals. Donada la complexitat que comporta mostrar, a partir dels canvis corporals, el paisatge a què ha estat sotmès el cos, els resultats del projecte són d’índole diversa. Així, a banda de l’escàner dels peus i de la seva reproducció en guix, o elements que s’analitzaven abans i després del recorregut, el projecte expositiu de “La memòria del cos” també inclou gomes bricomatades exposades durant tot el recorregut amb l’objectiu de ser un contenidor d’imatges del paisatge per on s’ha desenvolupat el projecte.

Ser terra posa en valor la connexió dels éssers humans amb el medi natural. Antigament, podíem experimentar d’una manera física la sensibilitat de la terra. Venim de la terra, ens alimentem de la terra, vivim en la terra, tornem a la terra. Els orígens de la humanitat es remunten a una vivència molt més estreta amb el cosmos que la que es dóna actualment. Avui dia, el ritme de vida convencional no ens permet notar profundament tot allò que es troba en el paisatge que ens envolta. En aquest sentit, Ser terra vol reivindicar l’entorn natural i, alhora, vol convidar els espectadors a gaudir de la connexió amb la natura en un temps i un espai de relaxament que possibilitin establir un vincle amb els elements terrenals. Així, Ser terra és la plasmació fotogràfica d’un hipotètic retorn als orígens de la creació de la vida i de la condició humana per tal de reflexionar sobre la pèrdua de connexió amb la naturalesa i, alhora, ser-ne un testimoni memorialístic.

Cada setmana, a la ciutat de Barcelona, es llencen un munt de mobles que descendeixen dels interiors dels domicilis i són disgregats a peu de carrer. Passejar un dimarts a la nit pel barri de l’Eixample o un divendres per la Barceloneta pot suposar un singular recorregut per vestigis mobiliaris a punt de ser intervinguts. De totes les coses que la gent llença la cadira és la que més històries m’explica. Per a la realització d’aquest projecte les agafo a elles com a protagonistes. Puc sobreposar-les de manera que levitin, aconseguint un espai fràgil, lluminós i ascendent. Aquí la cadira representa la seva última funció: fosforescent, es converteix en acròbata abans de caure en l’espai d’allò insignificant i esdevé altra vegada objecte.

Segons la teoria del multivers, hi ha un nombre infinit d’universos al voltant del nostre; però les lleis de la física estan determinades per constants invariables, i això fa que hi hagi un nombre limitat d’esdeveniments que poden succeir. El fet que aquest nombre d’esdeveniments possibles sigui limitat, fa que en algun moment, en un d’aquests molts universos que existeixen, els esdeveniments es repeteixin.

El títol del projecte és «10 elevat a 10 elevat a 118 metres». Aquesta és la distància que separa el nostre univers d’un univers paral·lel, que és una còpia idèntica de la nostra realitat. Com que aquest univers paral·lel es distancia a una velocitat superior a la de la llum, només podem accedir-hi a través de la imaginació.

La fotografia, que capta una expressió visual concreta, ens ofereix la possibilitat de representar tots aquests universos, d’encapsular vivències. La superposició de diverses imatges, creant una fotografia final fixa, és una metàfora de la multiplicitat d’universos que ens envolten, en un espai de dimensions inimaginables en permanent expansió.

Els moviments dels protagonistes i els moviments del flash, captats segon a segon per la càmera, són una representació a petita escala dels universos paral·lels que se separen a una velocitat superior a la de la llum.

La superposició de les parts il·luminades dels cossos que apareixen en les fotografies mostra que estem formats per petits plecs de temps. D’aquesta manera, cada part del cos és, a la vegada, part d’un univers. La suma de totes les parts, la suma de tots els universos, ens ofereix un conjunt de vivències possibles, separades per anys llum de distància, però que s’han donat en un mateix període de temps.

El resultat és una figura antropomòrfica, que crida a imaginar cossos que fins ara poden resultar-nos inversemblants. Aquestes fotografies ens transporten a un univers nou, que s’ha creat a partir de la idealització d’una futura realitat, tenint en compte totes les casualitats que han hagut de produir-se perquè puguem gaudir de la vida.