According to the multiverse theory, there is an infinite number of possible universes around us. Nevertheless, physical laws are determined by invariable constants which constrains the number of possible events. The fact that the number of possible events is limited involves that at some point, in one of this multiple existing universes, events may be repeated.

The title of the project is «10 raised to 10 raised to 118 meters». This is the distance which separates our universe from a parallel universe, which is an exact copy of our reality. As these parallel universes are at a distance beyond our cosmic visual horizon set by the speed of light, we can only reach them through our imagination.

Photography captures a specific visual expression, it offers us the possibility to represent all these universes, encapsulate experiences. The superposition of several images to generate a final definite photography is a metaphor for the multiplicity of universes surrounding us, in a space of unimaginable dimensions under continuous expansion.

The movement of the models and the flash, captured second by second by the camera are a small-scale representation of the parallel universes separating beyond the speed of light.

The superposition of the illuminated parts of bodies in the pictures suggests we are composed by small time folds. In this way, every part of the body is in turn a part of a universe. The sum of all parts, of all universes, results in a group of possible life experiences, separated by light-years, but which occurred in the same time period.

The result is an anthropomorphic figure, which calls to imagine bodies hitherto improbable. These pictures transport us to a new universe created from the idealization of a future reality, taking into account all the coincidences that have been needed for life to happen.

Según la teoría del multiverso hay un número infinito de universos alrededor del nuestro. Sin embargo, las leyes de la física están determinadas por constantes invariables y esto hace que haya un número limitado de acontecimientos posibles. Que el número de acontecimientos posibles sea limitado hace que, en algún momento, en alguno de estos muchos universos que existen, los acontecimientos se repitan.

El título del proyecto es «10 elevado a 10 elevado a 118 metros». Esta es la distancia que separa nuestro universo de un inverso paralelo que es una copia idéntica de nuestra realidad. Como este universo paralelo se distancia a una velocidad superior a la de la luz, sólo podemos acceder a él a través de la imaginación.

La fotografía, que capta una expresión visual concreta, nos ofrece la posibilidad de representar todos estos universos, de encapsular vivencias. La superposición de distintas imágenes, creando una fotografía final fija, es una metáfora de la multiplicidad de universos que nos rodean, en un espacio de dimensiones inimaginables en permanente expansión.

Los movimientos de los protagonistas y los movimientos del flash, captados segundo a segundo por la camera, son una representación a pequeña escala de los universos paralelos que se separan a una velocidad superior a la de la luz.

La superposición de las partes iluminadas de los cuerpos que aparecen en las fotografías muestra que estamos formados por pequeños pliegues de tiempo. De este modo, cada parte del cuerpo es, a su vez, parte de un universo. La suma de todas las partes, la suma de todos los universos, nos ofrece un conjunto de vivencias posibles, separadas por años luz de distancia, pero que se han producido en un mismo período de tiempo.

El resultado es un figura antropomórfica, que nos invita a imaginar cuerpos que hasta el momento pueden parecernos inverosímiles. Estas fotografías nos transportan a un universo nuevo, que se ha creado a partir de la idealización de una futura realidad, teniendo en cuenta todas las casualidades que han tenido que producirse para que podamos gozar de la vida.  

Segons la teoria del multivers, hi ha un nombre infinit d’universos al voltant del nostre; però les lleis de la física estan determinades per constants invariables, i això fa que hi hagi un nombre limitat d’esdeveniments que poden succeir. El fet que aquest nombre d’esdeveniments possibles sigui limitat, fa que en algun moment, en un d’aquests molts universos que existeixen, els esdeveniments es repeteixin.

El títol del projecte és «10 elevat a 10 elevat a 118 metres». Aquesta és la distància que separa el nostre univers d’un univers paral·lel, que és una còpia idèntica de la nostra realitat. Com que aquest univers paral·lel es distancia a una velocitat superior a la de la llum, només podem accedir-hi a través de la imaginació.

La fotografia, que capta una expressió visual concreta, ens ofereix la possibilitat de representar tots aquests universos, d’encapsular vivències. La superposició de diverses imatges, creant una fotografia final fixa, és una metàfora de la multiplicitat d’universos que ens envolten, en un espai de dimensions inimaginables en permanent expansió.

Els moviments dels protagonistes i els moviments del flash, captats segon a segon per la càmera, són una representació a petita escala dels universos paral·lels que se separen a una velocitat superior a la de la llum.

La superposició de les parts il·luminades dels cossos que apareixen en les fotografies mostra que estem formats per petits plecs de temps. D’aquesta manera, cada part del cos és, a la vegada, part d’un univers. La suma de totes les parts, la suma de tots els universos, ens ofereix un conjunt de vivències possibles, separades per anys llum de distància, però que s’han donat en un mateix període de temps.

El resultat és una figura antropomòrfica, que crida a imaginar cossos que fins ara poden resultar-nos inversemblants. Aquestes fotografies ens transporten a un univers nou, que s’ha creat a partir de la idealització d’una futura realitat, tenint en compte totes les casualitats que han hagut de produir-se perquè puguem gaudir de la vida. 

Every week in the city of Barcelona tons of furniture is thrown away, descended from the interior of homes to be disintegrated on the street. Walking on a Tuesday in the Eixample neighborhood or a Friday through the Barceloneta can become a peculiar journey of furniture remains ready to be intervened. Out of all junk people throw away, the chair is the one that tells me more stories. For the execution of this project I take them as main characters. I’m able to superimpose them thus they levitate, obtaining a fragile space, bright and ascendant. Here the chair represents its last performance: phosphorescent, it becomes acrobat before falling into the space of insignificance to once again become object.

Cada semana en la ciudad de Barcelona se desechan toneladas de muebles, que descienden de los interiores de los domicilios para disgregarse a pie de calle. Pasear un martes noche por el barrio del Eixample o un viernes por la Barceloneta puede suponer un peculiar recorrido de vestigios mobiliarios listos para ser intervenidos. De todos los trastos que tira la gente, la silla es la que más historias me cuenta. Para la realización de este proyecto las tomo a ellas como protagonistas. Puedo superponerlas de tal modo que leviten, obteniendo un espacio frágil, luminoso y ascendente. Aquí la silla representa su última función, fosforece, deviene acróbata antes de caer en el espacio de lo insignificante para convertirse de nuevo en objeto.

Cada setmana, a la ciutat de Barcelona, es llencen un munt de mobles que descendeixen dels interiors dels domicilis i són disgregats a peu de carrer. Passejar un dimarts a la nit pel barri de l’Eixample o un divendres per la Barceloneta pot suposar un singular recorregut per vestigis mobiliaris a punt de ser intervinguts. De totes les coses que la gent llença la cadira és la que més històries m’explica. Per a la realització d’aquest projecte les agafo a elles com a protagonistes. Puc sobreposar-les de manera que levitin, aconseguint un espai fràgil, lluminós i ascendent. Aquí la cadira representa la seva última funció: fosforescent, es converteix en acròbata abans de caure en l’espai d’allò insignificant i esdevé altra vegada objecte. 

Ser terra posa en valor la connexió dels éssers humans amb el medi natural. Antigament, podíem experimentar d’una manera física la sensibilitat de la terra. Venim de la terra, ens alimentem de la terra, vivim en la terra, tornem a la terra. Els orígens de la humanitat es remunten a una vivència molt més estreta amb el cosmos que la que es dóna actualment. Avui dia, el ritme de vida convencional no ens permet notar profundament tot allò que es troba en el paisatge que ens envolta. En aquest sentit, Ser terra vol reivindicar l’entorn natural i, alhora, vol convidar els espectadors a gaudir de la connexió amb la natura en un temps i un espai de relaxament que possibilitin establir un vincle amb els elements terrenals. Així, Ser terra és la plasmació fotogràfica d’un hipotètic retorn als orígens de la creació de la vida i de la condició humana per tal de reflexionar sobre la pèrdua de connexió amb la naturalesa i, alhora, ser-ne un testimoni memorialístic.

«Ser tierra» pone en valor la conexión de los seres humanos con el medio natural. Antiguamente, podíamos experimentar físicamente la sensibilidad de la tierra. Venimos de la tierra, nos alimentamos de la tierra, vivimos en la tierra, volvemos a la tierra. En los orígenes de la humanidad, la vivencia con el cosmos era mucho más estrecha que en la actualidad. A día de hoy, el ritmo de la vida convencional no nos permite captar con profundidad todo lo que se encuentra en el paisaje que nos rodea. «Ser tierra» reivindica el entorno natural y, al mismo tiempo, invita a los espectadores a disfrutar de la conexión con la naturaleza en un tiempo y un espacio relajados, que permitan establecer un vínculo con los elementos terrenales. De este modo, «Ser tierra» es la plasmación fotográfica de un hipotético retorno a los orígenes de la creación de la vida y de la condición humana, que pretende reflexionar sobre la pérdida de conexión con la naturaleza, a la vez que convertirse en un testimonio memorialístico de ello.

Being Earth enhances the connection of human beings with natural environment. In ancient times, we could feel in a physical way the Earth sensitivity. We come from earth, we nourish from earth, we live in earth, we come back to earth. Humanity origins date back to a much closer experience with cosmos than the current one. Nowadays, our common life rythm prevents us from feeling profoundly all the landscape around us. In this way, Being Earth aims to claim natural environment and invites the audience to enjoy the connection with nature in a relaxing time and place, which make possible to set up bonds with earthly elements. In this way, Being Earth is the photographical representation of an hypothetical return to origins of the creation of life and human condition, in order to think about the loss of connection with nature and, at the same time, give a memorialistic testimony of it.

El cos es modifica en funció de l’entorn en què ens movem. Tota activitat física queda plasmada corporalment. Des dels orígens de la humanitat, córrer ha estat un acte de supervivència: córrer darrere l’animal que serà depredat, córrer davant l’animal depredador.

Actualment, córrer ha perdut el seu component primitiu i instintiu i s’ha convertit en un esport que, com tots els altres, incorpora un vessant d’oci. Aquest projecte fotogràfic recupera la idea que, gràcies al fet de córrer, hem arribat allà on som ara, a partir d’un aprenentatge corporal.

Partint del retorn al orígens que comporta la connexió amb la natura, el projecte “La memòria del cos” plasma el paisatge recorregut a través del mateix cos del corredor. L’objectiu del projecte, per tant, és fer evident que el cos té memòria i que aprèn de les experiències físiques que es converteixen en habituals. Donada la complexitat que comporta mostrar, a partir dels canvis corporals, el paisatge a què ha estat sotmès el cos, els resultats del projecte són d’índole diversa. Així, a banda de l’escàner dels peus i de la seva reproducció en guix, o elements que s’analitzaven abans i després del recorregut, el projecte expositiu de “La memòria del cos” també inclou gomes bricomatades exposades durant tot el recorregut amb l’objectiu de ser un contenidor d’imatges del paisatge per on s’ha desenvolupat el projecte.

La comunicació oral és un dels fets que evidencia més clarament l’apropiació que la humanitat ha realitzat de la sonoritat, element intrínsec en la naturalesa. Aquest vídeo, sense àudio, que porta per títol “Alfabet fonètic”, ha estat creat a partir de 26 fotografies que retraten una persona pronunciant el so –el fonema– de les 26 lletres de l’alfabet català.

La comunicación oral es uno de los hechos que evidencia de un modo más claro la apropiación que la humanidad ha realizado de la sonoridad, elemento intrínseco en la naturaleza. Este vídeo, sin audio, que lleva por título “Alfabeto fonético”, ha sido creado a partir de 26 fotografías que retratan a una persona pronunciando el sonido –el fonema– de las 26 letras del alfabeto en catalán.

Oral communication is one of the facts that clearly shows the appropriation that humanity has made of sonority, an intrinsic element in nature. This video, without audio, entitled “Phonetic Alphabet”, has been created from 26 photographs that portray a person pronouncing the sound –the phoneme– of the 26 letters of the alphabet in Catalan.

Modus imaginis va néixer de la reflexió sobre els processos de creació artística en l’àmbit fotogràfic, de la voluntat d’explorar els límits de la representació fotogràfica i les seves possibilitats de suggestió sensitiva. En aquest sentit, Modus imaginis vol establir una comunió entre allò sonor i allò visual a partir de tres sèries fotogràfiques. Així es crea un sinestèsia mitjançant la qual s’associen vista i oïda. La primera sèrie explora les possibilitats de la fotografia per captar els sons que es troben en el nostre entorn natural, especialment els sons primigenis. La segona sèrie està formada per vuit fotogrames que són la plasmació material d’una explosió de llum i so. Finalment, la tercera sèrie pren la forma d’un pentagrama visual, ja que a través de la suggestió sensitiva les imatges es poden interpretar com si es tractés d’una melodia sonora. El negre i la foscor permeten entreveure allò que s’amaga i, alhora, deixa veure allò que es vol mostrar. El negre i la foscor han estat la nota a través de la qual s’ha afinat i desenvolupat Modus imaginis, el to de la imatge.

El cuerpo se modifica en función del entorno en el que nos movemos. Toda actividad física queda plasmada corporalmente. Des de los orígenes de la humanidad, correr ha sido un acto de supervivencia: correr detrás del animal que será depredado, correr delante del animal depredador.

Actualmente, correr ha perdido su componente primitivo e instintivo y se ha convertido en un deporte que, como los demás, incorpora una parte de ocio. Este proyecto fotográfico recupera la idea de que, gracias al hecho de correr, hemos llegado donde somos ahora, a partir de un aprendizaje corporal.

Partiendo del retorno a los orígenes que comporta la conexión con el entorno natural, el proyecto “La memoria del cuerpo” plasma el paisaje recorrido a través del cuerpo del mismo corredor. El objetivo del proyecto, en consecuencia, es evidenciar que el cuerpo tiene memoria y que aprende de las experiencias físicas cuando éstas se convierten en habituales. Dada la complejidad que implica mostrar, a partir de los cambios corporales, el paisaje a que ha sido sometido el cuerpo, los resultados del proyecto son de índole diversa. Por lo tanto, además del escáner de los pies y su reproducción en yeso, o elementos que se analizaban antes y después del recorrido, el proyecto expositivo de “La memoria del cuerpo” también incluye gomas bricomatadas expuestas durante todo el recorrido con el objetivo de ser un contenedor de imágenes del paisaje por donde se ha desarrollado el proyecto.

The body changes depending on the environment in which we move. All physical activity is shaped bodily. Since the origins of humanity, running has been an act of survival: running behind the animal that will be preyed upon, running in front of the predatory animal.

Currently, running has lost its primitive and instinctive component and has become a sport that, like the others, incorporates a part of leisure. This photographic project recovers the idea that, thanks to running, we have arrived where we are now, based on the body learning.

Starting from the return to the origins that the connection with the natural environment entails, the project “The memory of the body” shapes the landscape traveled through the body of the same runner. The objective of the project, therefore, is to demonstrate that the body has memory and that it learns from physical experiences when they become habitual. Given the complexity involved in showing, based on bodily changes, the landscape to which the body has been subjected, the results of the project are of a diverse nature. Therefore, in addition to the scanner of the feet and its reproduction in plaster, or elements that were analyzed before and after the tour, the exhibition project of “The memory of the body” also includes gum bichromate prints exhibited throughout the tour with the objective of to be a container of images of the landscape where the project has been developed.

(del llatí transpectus, -us) Visió a través [d’una obertura].

En aquest projecte s’ha utilitzat una càmera estenopeica en forma de cub, manipulada de tal manera que cada un dels seus sis costats mostra sis plans diferents d’una mateixa fotografia a través de sis petits orificis. Dins la càmera s’ha introduït un cub de paper fotosensible, que queda suspès al centre de la càmera i capta la llum des de totes les bandes. El resultat és una fotografia-objecte que ofereix la visió que correspon a la part superior, la inferior i els quatre laterals.

La fotografia final mostra la totalitat del que ha succeït en un mateix lloc i en un mateix moment. D’aquesta manera, el cub es converteix en un contenidor de temps, de llum, d’experiència, perquè el paper fotogràfic amb què ha estat construït funciona com una al·legoria de l’epidermis humana, que absorbeix tots els fotons de llum que li arriben, vinguin des d’on vinguin. Així, el més important no és la perfecció de la image resultant, sinó gaudir de l’experiència amb el paisatge (urbà o natural) durant el temps d’exposició i la incògnita del resultat final.

(del llatí transpectus, -us) Visió a través [d’una obertura].

En este proyecto se ha utilizado una camera estenopeica en forma de cubo, manipulada de tal forma que cada uno de sus seis lados muestra seis planos diferentes de una misma fotografía a través de seis pequeños orificios. Dentro de la camera se ha introducido un cubo de papel fotosensible, que queda suspendido en el centro de la camera y capta la luz des de todos sus lados. El resultado es una fotografía-objeto que ofrece la visión de la parte superior, la inferior y los cuatro laterales.

La fotografía final muestra la totalidad de lo que ha sucedido en un mismo lugar y en un mismo momento. De este modo, el cubo se convierte en un contenedor de tiempo, de luz, de experiencia, porqué el papel fotográfico con que ha sido construido funciona como una alegoría de la epidermis humana, que absorbe todos los fotones de luz que le llegan, vengan de donde vengan. Así, lo más importante no es la perfección de la imagen resultante, sino disfrutar de la experiencia con el paisaje (urbano o natural) durante el tiempo de exposición y la incógnita del resultado final.

Modus imaginis arose from reflection on the processes of artistic creation in the photographic field, from the desire to explore the limits of photographic representation and its possibilities of sensitive suggestion. In this regard, Modus imaginis establishes a communion between the sound and the visual through three photographic series. In this way, a synesthesia is created between sight and hearing. The first series explores the possibilities of photography to capture sounds found in our natural environment, especially primal sounds. The second series is made up of eight frames that are the material embodiment of an explosion of light and sound. Finally, the third series takes the form of a visual pentagram, since through sensitive suggestion the images can be interpreted as if they were a sound melody. Black and darkness allow a glimpse of what is hidden and, in turn, reveals what is to be shown. Black and darkness have been the note through which Modus imaginis, the tone of the image, has been refined and developed.

(from latin transpectus, -us) Vision through [an opening].

In this project, a cube-shaped pinhole camera has been used, manipulated in such a way that each of its six sides shows six different planes of the same photograph through six small holes. A cube of photosensitive paper has been introduced inside the camera, which is suspended in the center of the camera and captures the light from all sides. The result is a photograph-object that offers a view of the upper, lower and four sides.

The final photograph shows the totality of what has happened in the same place and at the same time. In this way, the cube becomes a container of time, of light, of experience, because the photographic paper with which it has been constructed works as an allegory of the human epidermis, which absorbs all the photons of light that reach it, whatever they come from. Thus, the most important thing is not the perfection of the resulting image, but enjoying the experience with the landscape (urban or natural) during the exposure time and the unknown of the final result.

Modus imaginis surgió de la reflexión sobre los procesos de creación artística en el ámbito fotográfico, de la voluntad de explorar los límites de la representación fotográfica y sus posibilidades de sugestión sensitiva. En este sentido, Modus imaginis establece una comunión entre lo sonoro y lo visual mediante tres series fotográficas. De este modo se crea una sinestesia entre vista y oído. La primera serie explora las posibilidades de la fotografía para captar los sonidos que se encuentran en nuestro entorno natural, especialmente los sonidos primigenios. La segunda serie está formada por ocho fotogramas que son la plasmación material de una explosión de luz y sonido. Finalmente, la tercera serie adquiere la forma de pentagrama visual, ya que a través de la sugestión sensitiva las imágenes se pueden interpretar como si se tratara de una melodía sonora. El negro y la oscuridad permiten entrever lo que se esconde y, a su vez, deja ver lo que se quiere mostrar. El negro y la oscuridad han sido la nota a través de la cual se ha afinado y desarrollado Modus imaginis, el tono de la imagen.